Examen objectiu 14.

He fet les activitats a les fitxes proposades com a examen de l'objectiu 14, i he obtingut aquestos resultats:

FITXA I→ He fet 32 apartats bé, sobre 50. 32/50= 6'4.

FITXA II→ He fet 29 apartats bé, sobre 50. 29/50= 5'8.

FITXA III→ He fet 23 apartats bé, sobre 50. 25/50= 5'00.

【6'4+ 5'8+ 5'00= 5'73】

NOTA FINAL= 5'73.

Dibuixos plàstica.

Presentació de dibuixos fets per mi tant com a l'aula de plàstica com a la meva casa. 

Presentació del projecte.

Examen de prova 12-13

Examen de prova dels objectius 12 i 13.

1. Indica raonadament quants electrons comparteixen cada àtom de Cl quan formen una molècula de Cl2. Fes algun dibuix o diagrama on representes els electrons de l’última capa de cada àtom de Cl en la molècula de Cl2 i que es distingisquen clarament els electrons que es comparteixen.

Dada: Z(Cl)=17

Z(Cl)=17 que significa que té → 17 p i 17 e-.

En la primera capa hi han 2 e-, en la segona→ 8 i en la tercera → 7.

Per tindre l’última capa plena i  tindre més estabilitat necessita un altre. Per això comparteix un e- (de l’ùltima capa) amb un altre àtom ja siga de clor o d’un altre element no metàlic. En aquest cas és amb el mateix àtom.

II. Indica raonadament quants electrons comparteixen cada àtom de N i H quan formen una molècula d’amoníac NH3. Fes algun dibuix o diagrama on representes els electrons de l’última capa de cada àtom del N i el H en la molècula de NH3 i que es distingisquen clarament els electrons que es comparteixen. 

Dades: Z(N)=7 i Z(H)=1.

L’amoníac está  format per → 3 àtoms d’hidrogen i un de nitrogen.

Z(N)=7 ,es a dir, que té 7 p. i 7 e-.

De manera que en la primera capa electrònica té 2 e- i en la segona (última) 5

Z(H)=1 , es a dir, que té 1 e- i un p.

Així que en l´última capa té →1 e-.

Per a tindre l’última capa plena, el nitrogen comparteix un e- amb un àtom H , un altre e-amb l’altre àtom H i un altre e- amb l’ùltim àtom, H.

III. Calcula les masses moleculars de l’àcid nítric HNO3 i el metà CH4. Dades: Ar(H)=1 u, Ar(N)=14u, Ar(O)=16 u, Ar(C)=12 u.

HNO3 és una molècula que està formada per 1 àtom→ H, i un altre  àtom→ N i 3 àtoms O, en total 5 àtoms.

Per tant→ 1+14+16·3=63u

➨HNO3 té una massa molecular de 63u

➨CH4 és una molècula que esta formada per un àtom de C i 4 àtoms de H

       aleshores: 12+4·1=16u

➨CH4 té una massa molecular de 16u

IV. Classifica raonadament si les següents substàncies apareixen en la natura com àtoms aïllats o molècules i si són elements o compostos: Cl2, Kr, Xe, NH3, CH4, N2, CO2.

Cl2	molècula
Kr	àtom aïllat
Xe	àtom aïllat
NH3	compost
CH4	compost
N2	molècula
CO2	compost

Activitat voluntària 13.2

Elements i compostos químics


Els elements químics estan formats sempre per àtoms del mateix tipus, amb igual nombre de protons i d'electrons. Per aquesta raó, hi haurà tants tipus d'elements químics com tipus d'àtoms existisquen.

Poden estar formats per molècules que solament continguen àtoms idèntics , i no poden ser descompostos en altres substàncies més simples.
Es representen amb els símbols químics → He (Heli), Be (Berili), etc.
Cada un dels elements presenta propietats físiques i químiques específiques. 
La majoria són sòlids, 11 són gasos i solament 2 són líquids a temperatura ambient. Se ordenen en la taula periòdica dels elements químics.

Els compostos químics resulten de la unió de dos o més elements químics, combinats en quantitats exactes i fixes, anomenades molècules.
Es poden separar en els seus components per diferents procediments. 
Es presenten per fórmules que són dos o més símbols dels elements que composen, indicant la proporció en que estan combinats. 
Per exemple, la fórmula de l’aigua, H₂O, ens diu que → té 2 àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. Presenten propietats molt diferents de les de cada element que el construeix. El nombre de compostos químics coneguts sobrepassa amb facilitat els 10 milions i cada dia s’elaboren milers de nous compostos.

Activitat voluntària 13.1

Avui explicaré les diferències entre àtmoms i molècules.

Primer, per a que siga més visual he preparat una presentació.

Un àtom és la unitat més xicoteta de la matèria, és indivisible i no és possible veure'l desde un microscopi comú.
Les agrupacions d'àtoms d'un mateix tipus, constitueixen els elements químics.
Un element és una substància química pura que compta amb àtoms de la mateixa classe i es distingeix pel seu nombre atòmic. El nombre atòmic deriva a partir de la quantitat de protons presents en el nucli dels àtoms de l'element.

Cada tipus d'àtom té: → nombre

                                   → massa 

                                   → tamany


Hasta el moment s'han descobert 118 elements, dividits en: Metalls, No metalls i gassos nobles. 


Les molècules són la quantitat més petita que pot haver-hi en una substància, i com estan compostes per àtoms, són divisibles. 
Auquestes sí poden aparéixer de forma independent en la natura, per aixó podem trobar molècules d'aigua, oxígen o carboni sense tindre que estar acompanyades.

Quan diferents àtoms s'ajunten es formen les mentades molècules, i poden formar diferents tipus d'agrupacions amb formes variades, com per exemple:

Hexagonals


Pentagonals

(Estructura idealitzada d'un compost amb una 

 geometria de coordinació pentagonal plana)

Diari. Dimarts 19.

Avui hem editat i acabat la presentació sobre el nostre element químic, i després hem començat a treballar en el projecte del tercer trimestre.
Hem fet la portada i la introducció a aquest treball. 
El grup seguix sent el mateix d'abans. 

L'Heli.

Aquesta és una presentació sobre l'Heli. Espere que us servixca.

L'àtom un univers en miniatura.

Primer, començem explicat què és un àtom: 

és l'unitat fonamental de la matèria, que constitueix als éssers orgànics i inorgànics i també la més xicoteta. Elèctricament és neutre (però no és així com després s'explicará). 

El àtom està constituit en dos parts:  Nucli → Protons càrrega positiva de 1,6 × 10^-19 C

                                                                    ↳  Neutrons 「no tenen càrrega」

                                                         

                                                         ↳ Escorça electrònica→ Electrons (e⁻)   9,11 · 10⁻³¹ kg

Una altra característica és que el nucli representa el 99,94% de l'àtom.

Els electrons, que els anomenarem 「e-」es situen en capes, no en òrbites. En la primera capa es col·locarien 2 e-, i en les altres 8 e-, si fóra de 10 e-.

Per exemple:    si té 11 e- sería: ↱ 2            si té 12 e- : ↱ 2 

                                                    → 8                             → 8 

                                                    ↳ 1                               ↳ 2

Del seu descobriment, hi ha molt que contrastar, ja que s'han anat desmentint o corregint teories dels anteriors científics, per el tant, es podria dir que no hi ha un sol descobridor, sinó que abans d'ell hi ha hagut altres persones estudiant-lo.

El primer va ser Demòcrit, antic filòsof i matemàtic que va viure a l'antiga Grècia (460-370 a.C). Que va afirmar que la matèria està formada per àtoms, i que aquests eren indivisibles.
John Dalton, va fer grans aportacions, com per exemple la seua teoría que afirma que els elements estan fets de partícules diminutes anomenades àtoms que són indestructibles i indivisibles,i així unes altres quatre que pots trobar ací

 A més de haver aportat aquesta teoría, també va ser el que va realitzar un treball sobre la diferència de les persones amb la percepció del color, que porta el seu nom; Daltonisme. 

Al 1811, Almeo Avogrado va formular una llei que portava el seu mateix nom en la que deia que dos volumens de diferents gasos i mateixes condicions tenen el mateix nombre de molècules que d'àtoms.

Com la tecnologia anava avançant, l'estudi es podia realitzar amb més facilitat, i el 1896, Becquerel - descobridor de la radioactivitat- va suposar que els electrons tenien càrrega elèctrica. Teoria confirmada vint anys després.
El 1911 Rutherford, va llançar la primera teoria sobre l'estructura de l'àtom, deia que els electrons giraven al rededor del nucli com si fóra un sistema solar en miniatura. Aquesta teoria es va mantindre hasta 1913, data en la qual Bohr, va llançar una nova teoria atòmica. Deia que els electrons giren al voltant del nucli en òrbites. Aquesta teoria va ser i és de les més importants, anomenada Teoria Atòmica de Bohr.
Aquesta no va ser la teoria definitiva, però si la base de les actuals. El 1929, Rutherford va descobrir que el nucli dels àtoms estava compost per protons i que tenia càrrega positiva. I en 1932, Chadwick va descobrir el neutró, una de les parts més importants de la matèria que es troben al nucli de l'àtom.

A través d'aquestes teories es poden realitzar molts experiments, per a afirmar-les o rebartir-les.

Com per exemple, l'experiment de Rutherford.

També anomenat experiment de la làmina d'or, consistia a provocar que un raig de partícules alfa (partícules emitides en moltes desintegracions súbites que està constituïda per nuclis d'àtoms d'heli) sobre una fina làmina d'or i observar com afectava la trajectòria dels raigs.
Les partícules s'obtenien de la desintegració del poloni. Per a obtindre el fi raig; es va col·locar el poloni en una caixa de plom, que deté totes les partícules excepte les que ixien per un xicotet forat. Perpendicularment a la trajectòria del raig s'interposava la llàmina de metall, i per a la detenció de partícules, s'utilitzava una pantalla de sulfur de zinc, que produeix xicotets destells quan una partícula alfa xoca amb ell.
Segons el model de Thompson les partícules alfa atravesaríen la làmina metàl·lica sense desviar-se molt de la seua trajectòria.
La càrrega positiva i els electrons de l'àtom es trobaven dispersos de forma homogènia en tot el volum de l'àtom. Com les partícules alfa posseeixen gran massa (8.000 vegades major que la de l'electró) i gran velocitat (20.000 km/s), les forces elèctriques serien molt suaus i insuficients per a aconseguir desviar les partícules alfa.
A més, per a atravessar la làmina del metall, aquestes partícules es trobarien amb molts àtoms, que anirien compensant les desviacions cap a diferents adreces.

L'experiment va ser realitzat per Hans Geiger i Ernest Mardsen, baix la supervisió d'Ernest Rutherford, als laboratoris de Manchester a l'any 1909, i publicat el 1911.